Art pobre

El terme art pobre (en italià, arte povera) fou creat el 1967 pel crític d'art i curador Germano Celant i s'empra per referir-se a un moviment d'artistes plàstics generalment provinents de Roma i del nord d'Itàlia de la segona meitat dels anys seixanta i dels setanta del segle vint. Les obres d'art pobre solen ser instal·lacions espacials fetes de materials "pobres", és a dir, habituals i quotidians (terra, vidres trencats, fusta, fils, etc.) i també residus sense valor. Es caracteritzen també per la voluntat d'ocupar l'espai i d'exigir la interacció i participació amb el públic. Miren de provocar la reflexió entre l'objecte i la seva forma mitjançant la seva manipulació i no només l'observació. Alguns artistes destacats d'aquest estil són Giovanni Anselmo, Joseph Beuys, Rossella Cosentino, Mario Merz, Jannis Kounellis, Anna Oppermann, Giulio Paolini, Giuseppe Penone, Michelangelo Pistoletto i Gilberto Zorio.^[1][2] Les escultures de Ferran Soriano i Rivero són dintre d'aquest estil a Catalunya.